Rebuilding Berlin Wall Project

Parlar de futbol

2006-03-10T20:31:00.000+01:00

El futbol és, des de la meva modesta opinió, el punt més alt al qual ha arribat aquesta entitat difusa que anomenem civilització occidental. Un dels molts arguments estúpids que podríen sustentar aquesta afirmació és la infinita capacitat que té el futbol per barrejar-se amb tot allò tangible o intangible que l'envolta, sense importar gens ni mica la seva bondat o maldat intrínseques. Violència, publicitat, mafia, regidors d'urbanisme, política, fracàs, heroïsme, pentinats ridículs o paraules com "quicir" tenen cabuda en aquest meravellós univers que és el futbol.

Si, les drogues també

És per això, que quan el paio que regenta un dels blogs més recomenables que hi ha a l'internet em va proposar de col·laborar amb ell en un blog paral·lel dedicat al futbol i les seves connexions amb el nacional-catolicisme (RivalPetit), vaig assentir com assentia Maradona davant dels més pecaminosos oferiments. Perquè no puc imaginar res més gratificant que parlar de futbol sense cobrar un duro, perquè calen veus que reivindiquin la necessitat que Salva Ballesta torni a la selecció i sobretot perquè parlar constantment d'un mateix és sumament avorrit.

el de la 13, no hi ha rival petit

El de la 13 abraça el leninisme

2006-02-28T14:24:00.000+01:00

Fa nou mesos que vam obrir la paradeta i encara no ha estat refundat el Pacte de Varsòvia, ni s'ha otorgat poder absolut a la mòmia embalsamada de Stalin. L'acció terrorista individual i individualista ha demostrat no ser del tot efectiva en el procés involucionista que preteníem desencadenar, demostrant, dit sigui de pas, que els dogmes del socialisme científic mantenen una esfereïdora capacitat per explicar el món.

El camí cap a la reconstrucció d'un ordre mundial bipolar i nuclearitzat fa aquí un revolt. Toca ara tornar als orígens i rellegir a Lenin, aprendre dels errors però, sobretot, dels èxits del passat. Construïr, en base a l'acció col·lectiva, un instrument capaç de prendre el poder i reconduïr la Història cap al camí que no hagués hagut d'abandonar aquell infaust octubre de 1989.

Tornarem per escupir sobre la tomba de Francis Fukuyama

Manteniu-vos a l'espera, rebreu notícies de la resistència.

el de la 13, coming soon at Ignomínids

Memòries d'un europeu

2005-11-10T20:13:00.000+01:00

El debat identitari de les últimes setmanes ha tingut per a mi unes conseqüències nefastes a nivell personal. La por a participar d'un nacionalisme provincià que "propugna el retorn al segle XVIII" m'ha allunyat despavorit del nacionalisme (català) i la por a ser titllat de "lerrouxista", "botifler" o "xarnego desagraït" pels meus conciutadans m'ha impedit compartir les tesis del no-nacionalisme (espanyolista). El resultat ha estat la desorientació i el desampar, puig que el relativisme i la tèbia equidistància dels qui es declaren "tan catalans com espanyols" tampoc em convenç. En els futbolístics termes en què s'ha plantejat el debat, una afirmació del gènere equival al paio que es declara tan del Barça com del Madrid, tan hegelià com schopenhauerià, tan Nesquik com Colacao. Un gilipolles.

Davant de la impossibilitat d'escollir així tan a boteprônte, i esperonat per la por atàvica de quedar apartat del ramat, de qualsevol ramat, vaig optar pel salt endavant. Vaig decidir pujar al següent esglaó, el que em permetria per fi mirar amb menyspreu el debat cavernícola que es repeteix mecánicament i amb escassísimes novetats des des de fa, aproximadament 150 anys (ara m'arrisco a que em surtin els pallisses a dir que no, que la cosa es remunta a 1714, a 1640, al tractat de Casp o a la caiguda de l'imperi romà, que tot pot ser). El cas és que vaig decidir proclamar-me europeu de forma absolutament unilateral.

La cosa pintava chunga, doncs un servidor va néixer al sud dels Pirineus, com tothom sap, frontera natural d'Europa. Davant la impossibilitat de sostenir la meva nova identitat amb arguments seriosos, vaig haver de recórrer a la literatura i em vaig comprar les magnífiques memòries de l'Stefan Zweig, "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", per si m'encomanava alguna cosa. I el cas és que el llibre m'està arruinant de moment els plans. Porto llegides aproximadament unes 150 pàgines i no ha fet més que parlar de com n'era de fecunda i vital la cultura europea de principis de segle, de com Europa sencera era comparable a l'Atenes de Pericles i de com florien les arts i les ciències. Com podria jo, nascut en una cuneta de la civilització occidental, sentir-me identificat amb tot això? Ni de conya. Per sort està a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Probablement un xic de barbàrie em permetrà connectar emocionalment amb el pressumpte europeu que porto dins. I si això fracassa i no aconsegueixo encara sentir-me prou europeu, em liaré a cremar cotxes. A veure si la pirotècnia em soluciona la crisi identitària.

el de la 13, un perifèric, xusma, per què enganyar-nos

¡Mujeres una y no 51!

2005-10-28T01:50:00.000+02:00

Esfuerzo y melancolía (I): Estatuto y Poligamia*

"El Estatut abre la puerta a la poligamia, según un estudio que publica la FAES" La Vanguardia, 27/10/2005

A medida que se va estudiando el proyecto de bomba lapa remitido a Cortes por el Parlament, van apareciendo nuevos e inquietantes detalles (¿si...?)*. A los que en su momento ya apuntaron que el Estatuto catalán dinamitaba España, ahora se les unen voces que señalan el grave peligro que corre la família de tragar ZP con el petardo ese. Y es que el Estatut abre la puerta, dicen voces autorizadas, a todo tipo de aberraciones familiares, en especial, al rejuntamiento plural de los moros.

La respuesta no se ha hecho esperar. Hordas de marranetes están abandonando masivamente las filas constitucionalistas ante el rumor -presuntamente surgido en un think tank (?) de ERC- de que los más asimétricos entre los partidarios del nuevo Estatut gozarán de todo tipo de ventajas conyugales en la futura República Asimétrica de Gomorra, como en adelante será conocida Cataluña. Fuentes del gobierno catalán han apuntado que "Como follar, no podremos follar todos porque las hembras no alcanzan, los del PP se van a tener que matar a pajas". El conseller Milà está ultimando, además, un proyecto de ley que permitiría la expropiación de las esposas de los desafectos, muy en especial aquellas a las que sus maridos no hagan las preceptivas revisiones, ya me entienden.

Queremos desde este nuestro muy humilde blog, condenar la bajeza del tripartito catalán y sus presuntamente católicos socios de CiU, así como la connivencia del gobierno de Rodríguez Zapatero ante la zafiedad sin precedentes de esta maniobra, digamos, política, encaminada a engrosar las filas del separatismo a base de camelarse a moritos y salidorros.

el de la 13, ¡Mujeres una, y no cincuenta y una!

*Lliure interpretació de l'estil de l'admirat Arcadio Espada.

La CATetosfera: una aproximació

2005-10-21T17:37:00.000+02:00

Tot un símbol

Ja fa alguns mesos que vaig aterrar en aquest desert intel·lectual en el qual m'ha tocat viure pel simple fet d'escriure en llemosí. Nou en l'assumpte dels blogs, però perspicaç com pocs, ja d'entrada vaig adonar-me que la cosa feia certa pudor. "Femer", si no recordo malament, va ser la paraula que vaig utilitzar en aquell primer moment per definir la blogosfera catalana. Mesos després, prèvia inmersió en aquest microcosmos de sardanisme cibernètic, no puc fer més que enorgullir-me de l'esgarrifadora exactitud de les meves primeres impressions. He d'admetre que el meu treball de recerca no ha estat particularment exhaustiu. L'avorriment m'ha vençut en més d'una ocasió, provocant que el meu treball només pugui ser considerat com una aproximació parcial i arbitrària a aquest oasi d'indigència intel·lectual. He de dir, però, per ser just i sincer, que hi ha alguns raconets salvables, alguns directament memorables, però la veritat és que la valoració global frega aquella qualificació, injustament desapareguda del món acadèmic, del "Molt Deficient" (sempre m'ha semblat que "insuficient" es quedava semànticament curt per qualificar depèn què).

Homogeneïtat ideològica, un nacionalisme provincià (aquell que per escriure Espanya, ho ha de fer en plural, Espanyes, i que té com a tema recurrent el peatge de les autopistes), un abús del tòpic i el lloc comú més previsible, una tendència malaltissa a menjar-se la polla els uns als altres i la descoratjadora absència de debat que d'això s'en deriva. Aquestes són les característiques bàsiques de l'estil CATosfèric. Una llàstima, vaja.

A continuació i perquè no se m'acusi de parlar sense coneixement de causa, una petita enumeració d'alguns dels gurús del CATetisme, escollits per la seva representativitat (criteri propi) i no necessàriament per la seva no-qualitat (n'hi ha de molt pitjors).

Tros de Quòniam: Imprescindible. Té bons moments, però el greu quadre clínic que s'entreveu al seu autor no pot deixar d'impressionar negativament al lector sensible (un servidor). Un predicció: no tardarà a saltar i la seva rèplica contindrà moltes paraules esdrújules i un colorista repertori d'insults.

Realitats i miratges: L'altiva Jacqueline no em va voler linkar quan li ho vaig demanar. Ara el rancor ha fet forat en el meu cor i no aconsegueixo obviar-lo en el meu judici. El blog està estructurat entorn de l'esquizofrènia de l'autora, ara una futura místico-articulista Cosmopolitan, adés una restrenyida opindora de províncies.

Gumets: Una merda. Sense pal·liatius.

Va com va: El diari d'un militant d'Alternativa Pastel o similar: discurs maniqueu, victimisme full equip i la profunditat intel·lectual d'una cançó d'Inadaptats.

Niqmad: Se'l considera un paio transgressiu. Parla de suïcidis i violacions i assassinats i coses superchungues. Només en un lloc com la CATetosfera un pallissa de l'estil podria ser ascendit a la categoria d'enfant terrible.

Diària: Postmodern monument al cretinisme. A tots els efectes, de vergonya aliena. De totes maneres i de forma discontínua (i per motius que res tenen a veure amb aquesta horterada), l'autor em mereix cert respecte.

I prou, per avui. No descarto anar ampliant la llista a mida que la providència em vagi fent descobrir nous i fascinants exercicis de CATosfèria. I per despedir-me, aquest. El diari d'una que ha d'educar els vostre fills.

el de la 13, Arcadi Espada mola mazo

BMG o la Gloriosa Esquadra

2005-10-06T20:35:00.000+02:00

BM Granollers-Altea: Contracrònica

Ahir, mentre determinats intel·lectuals granollerins s'emborratxàven en un conegut local progre, altres intel·lectuals granollerins -entre els quals hi havia el qui escriu aquestes línies- s'emborratxàven de bon handbol i pitjor vi a l'Olímpic de Granollers.

Context:

Un Palau Olímpic més relatiu que mai (buit com sempre, sorollós com mai). Els pocs que hi ha, criden com un exèrcit de trolls embriacs. Són un exèrcit de trolls embriacs. Alguns criden autèntiques barbaritats. En Joan Requena, per qui des d'aquí volem demanar algun tipus de reconeixement institucional, s'els mira amb emoció paternal. Sap que la seva obra civil té uns digníssims hereus. Després de la preceptiva presentació dels equips i la no menys preceptiva primera ràfega d'improperis, en la qual cadascú escull el millor del seu repertori per impresionar els jugadors visitants, comença el partit.

Partit:

Un passeig, tot i que l'entrada d'Atila a Roma potser seria una imatge més adequada. La pista queda ràpidament sembrada dels metafòrics cadàvers dels jugadors visitants. Victòria sense paliatius, el públic embogeix. Joan Requena -ulls injectats en sang- s'acarnissa amb les despulles de l'entrenador rival, Javier Cabanas. Sona de fons una marxa militar prussiana mentre Carlos Viver enfila l'enèssim contraatac.

Post-partit:

Salutacions i rengraciaments dels jugadors cap a l'exigua però sorollosa afició, que comença a abandonar el pavelló amb certa dificultat. Dos cavalls de tir arrosseguen els cossos dels jugadors de l'Altea cap al vestuari, on, és de suposar, es lleparan les estremidores ferides que els hi han inflingit a l'autoestima. Càntics desfinats de victòria es perden en la llunyania. Vae victis, sentencia el cronista.

el de la 13, puta Barça i puta TV3

Amor i desamor en l'estructura social

2005-09-22T12:42:00.000+02:00

Ahir vaig acabar considerablement alcoholitzat en un conegut local de la nit granollerina. Això en si, històricament, és irrellevant. El que no és tan irrellevant ni històrica ni sociològicament, és el fet que asseguts a la taula amb mi hi hagués en M i la M. I aquesta rellevància tenia una doble naturalesa: per una banda era important pel simple fet que fossin allà, junts quan ja no són parella, però per altra banda, la seva condició de no-parella, té també un interès que va més enllà de la seva relació personal. En M i la M éren -quan ho éren- una parella amb una particularitat: junts tenien un significat històric, i això és força excepcional. No totes les parelles poden dir que en la seva història hi ha una part d'Història.

En M és l'enèssim vàstag d'una família que a la meva ciutat ha estat una institució durant més d'un segle, tot i que -en M no ho amaga- la família en qüestió està sumida en una certa decadència. Deixem-ho aquí, tampoc té un particular interès el nom en concret. La qüestió central és retenir el fet que en M forma part d'alguna cosa similar a una aristocràcia crepuscular. La M, en canvi, forma part d'una nova oligarquia puixant, filla de la transició i generosament alimentada per la voluptuosa teta de la socialdemocràcia local. I és en aquest context de trajectòries familiars que es creuen on neix el nostre històricament significatiu amor. En M i la M representaven sense voler-ho una mena de versió granolleitgina del Gattopardo: "Cal que alguna cosa canvii perquè tot segueixi igual". La nova i la vella aristocràcia juntes al catre. I que consti que ho dic amb amor, tot i que jo sóc un pelacanyes i un sobrevingut.

Però sempre hi ha d'haver gent, com en M i la M, que vol portar la contrària a la Història i pretén defugir llurs designis. Indefectiblement, amb la notable excepció del Castro a Cuba, a la llarga s'estavellen. Allà ells. Jo només penso que, en un món on les coses cada cop tenen menys sentit, no calia desendreçar allò que ja estava bé. O almenys això va ser el que vaig pensar ahir mentre tornava a casa i el carrer s'em movia sota els peus.

el de la 13, per un enfoc històrico-dialèctic de les relacions interpersonals

L'Espanyol-Madrid i la Llei de Partits

2005-09-20T17:20:00.000+02:00

Els seguidors del primer equip d'Espanya i de l'Univers estan en peu de guerra. Farts de la implacable persecució arbitral i de la passivitat del Govern, s'han vist finalment obligats a abraçar la lluita armada. Ja s'han aixecat barricades per tot el barri de Chamartín i hi ha notícies de disturbis a la Plaza del Sol, Gran Vía i la Moraleja. Es parla, a més, d'una desfilada d'Ultras Sur convocada per aquesta tarda al Paseo de la Castellana. El paisatge, doncs, es presenta francament incert a la capital de l'Estat.

"Robinho guiant el poble" Eugène Delacroix

El detonant d'aquestes protestes ha esta l'il·legal gol de Jarque diumenge passat a l'estadi Luis Companis, que va significar la tercera derrota en set dies de l'equip per antonomàssia. Ja des del final del partit es van aixecar veus en favor de l'aplicació de la polèmica Llei de Partits, per tal d'anul·lar el gol, el partit, i a ser possible, il·legalitzar també al RCD Espanyol. En cas de prosperar aquesta demanda, el president de l'espanyol, Daniel Sànchez-Llibre, i l'abertzale Miguel Ángel Lotina, podrien ser condemnats a una pena màxima d'esquarterament amb cavalls i a una mínima de mort per decapitació. En qualsevol cas és difícil que aquesta iniciativa pugui prosperar, ja que el Secretari d'Estat per l'Esport, Jaime Lissavetzky, ha declarat que "esto es una gilipollez ¡pero si la Ley de Partidos ni siquiera habla de fútbol!". Tal vegada però, Lissavetzky (de procedència polaca) s'hagi de menjar les seves paraules en cas de confirmar-se els rumors que apunten que importants sectors de l'Exèrcit estarien disposats a donar suport a aquesta insurrecció si el Govern de ZP no pren inmediatament cartes en l'assumpte.

Mantindrem les nostres línies obertes i esperem oferir informacions més concretes en les pròximes hores

el de la 13, volverán a ondear las banderas y las palmas volverán a sonar

Mayte Martín i els intolerants

2005-09-14T13:04:00.000+02:00

La redacció d'aquest blog, generalment tan poc lligada a entelèquies del tipus "actualitat" o "realitat", ha decidit trencar amb la seva habitual línia editorial per compartir amb els seus estimables lectors la seva tristesa pels lamentables incidents que es van produïr diumenge passat en el transcurs de la celebració dels actes de la Diada Nacional de Catalunya. I és que un cop més, la Diada va servir perquè alguns dels sectors més reaccionaris d'aquest país fessin gala de la intolerància més provinciana. La successió d'esdeveniments, a grans trets, la coneixem tots: Mayte Martín puja a l'escenari durant l'acte institucional de l'11-S al Parc de la Ciutadella i en atacar una emocionant interpretació de Vidalita, "un grupo poco numeroso pero organizado" "de no más de cinco o seis personas" (cito el Periòdic de Catalunya, spanish edition) inicia una sorollosa pitada amb l'objectiu de boicotejar l'acte. El grup de subversius, pressumptament format per sectors ultres de l'FCACF (Federación Catalano-Andaluza de Círculos Flamencos) protestava pel fet que el Tripartit hagués inclòs en el programa, de clara vocació integradora, a una cantaora que alguns dels subversius van qualificar de "tortillera" i "marimacho". Segons sembla, alguns dels subversius bufàven de forma insistent uns "pitos" (penis, en xarnego col·loquial) en clara referència a allò que en la intimitat hauria de fer la cantaora però que, malauradament -pensen ells- no fa.

Volem des d'aquí denunciar aquesta mena de comportaments homòfobs, que desgraciadament no només posen en evidència als incívics que formàven part d'aquest minoritari grup d'esbalotadors, sinó que perjudiquen també a la ja malmesa imatge del flamenc a Catalunya, tot sovint observat a través del prejudici i la ignorància. El flamenc és quelcom que ha d'estar i està per sobre de les idees i actes d'un grup de primats incapaços d'entendre que els conceptes de masculinitat i feminitat tradicionals són massa rígids per contenir sense esquerdar-se l'enorme potencial expressiu del flamenc en general i del cante de Mayte Martín en particular.

Esperem que el comunicat de condemna de FCACF no es farà esperar i no deixarà lloc a dubtes sobre el sentir general dels aficionats al flamenc a Catalunya.

el de la 13, porque a mi me va mucho la marcha tropical

El Valle de los Caídos, una experiència pionera en el turisme d'aventura?

2005-09-02T01:08:00.000+02:00

A aquestes altures, és poc més que un recurs rastrero i un guinyo populista fer referència a aquest temple del saber que és Libertad Digital. N'ha fet escarni tothom, i fins i tot aquells que fa un temps sentiem que el cor s'ens desbocava dins el pit quan ens assebentàvem de la publicació d'algun nou article, ara n'hem descuidat el seguiment i ja ni llegim els sermons de l'inmortal Federico Jiménez Losantos. Tal és l'exacrable poder de la rutina. Però com molt bé escrivia Antonio David en els seus diaris personals, el destí és una força bruta, i jo, avui, havia de retornar a la meva segona casa per poder llegir el text que m'havia preparat l'inefable Pío Moa, per més referències un membre fundador dels GRAPO acusat d'haver matat a un policia a martellades (tot i que, es clar, ell ho nega). De fet, l'amic Moa, ja no és marxista-leninista, ara és liberal, que és com extranyament els agrada fer-se dir als feixistes en aquest país. Per qui no conegui aquest intelectual de llarga trajectòria (de l'extrema esquerra a l'extrema dreta) convé començar explicant que té certa obsessió per la Guerra Civil. S'ha proposat desmuntar les mentides que l'esquerra va construïr entorn del conflicte durant els quaranta anys de brutal dictadura del proletariat que van seguir la ignominiosa victoria de l'aliança entre stalinisme i separatisme l'any 39. El cas és que avui personalment crec que s'ha superat a si mateix i ens ha obsequiat amb el millor text que li he llegit, tant pel subtil sentit de l'humor de què fa gala com pel que hi ha de reveladorament trencador en les seves asseveracions històriques.

En contra del que s'havia cregut fins ara (que, a més de ser una horterada, havia estat construït amb mà d'obra esclava), Moa ens explica que el Valle de los Caídos va ser en realitat una experiència pionera en el camp del turisme d'aventura. Un lloc on els presoners (acusats tots ells dels més grans crims, tipus ser del PSOE) tenien l'oportunitat de treballar (esbargir-se) a l'aire lliure, en un ambient jove i distès i, sobretot, amb possibilitats d'ascendir ràpidament (la dinamita podia fer que l'ascens fos fulgurant). L'autor es dedica a desmuntar les mentides amb que el PRISOE i alguns dels seus aliats (el conegut rotatiu filo-comunista Abc i la portaveu de cultura del Partit Popular) intenten ocultar les seves intencions reals: desmembrar España i regalar-la al triumvirat Carod-Otegui-De Juana Chaos. El més interessant del text però, és descobrir que aquest exemple únic del nacionalcatolicisme arquitectònic, que va portar fins a cotes superlatives les característiques bàsiques de l'estil (devoció guerrera, formigó i mal gust), no era el que crèiem que era. Alguns demagogs han volgut ocultar la voluntat de reconciliació entre espanyols que va menar Franco a idear, dissenyar i construir (tot sol, sense ajuda) el Valle de los Caídos i han pretès apuntar altres motius. Són de tots coneguts i han estat àmpliament documentats els esforços del Generalíssim en favor de la reconciliació i el perdó entre espanyols durant els anys de postguerra. Per tant, no tenim motius per creure que, quan s'aixecà el templo grandioso de los caídos por Dios y por la Patria el Generalíssim no comptés entre els héroes y mártires de la cruzada als rojillos (pocs) que van palmar al bàndol que no era el bo. O almenys això és el que creiem des de la redacció d'aquest humil blog.

el de la 13, por el Imperio y hacia Dios

Veques i Bacances

2005-08-30T13:55:00.000+02:00

Tenia en ment, ja ho havia avisat, dedicar algun post a les meves vacances com ho fa tot sovint l'eximi desequilibrat i recontraguardonat Toni Ibàñez, i de fet no abandono definitivament la idea. Aquí queda l'amenaça i un bonic mapa sobre el qual he dibuixat el recorregut amb la inestimable ajuda del Paint. El fet és que inesperadament ha sorgit quelcom trencador i inesperat a la meva vida que m'obliga a posposar el relat de la meva èpica Vuelta a Ibéria en un Twingo verd (sense aire acondicionat) amb la meva venerada nòvia, la qual, per cert, no sent vergonya en declarar que li agrada Melendi. Però no ens caminem per les branques, estimats lectors, que us vull donar la desequilibrant notícia que ha desequilibrat el meu precari equilibri: m'han concedit una mena de beca (de fet no és una beca, però mola més que altres beques) per participar en l'organització de Festivaletteratura, un festival literari (un nom audaç, eh?) que s'organitza a mitjans de setembre a Mantova, Itàlia. De moment, aquesta oferta m'ha obligat, molt a contracor, a rebutjar les múltiples i suculentes ofertes que Miquel Calçada (anteriorment conegut com a Symbol, més anteriorment conegut com a Mikimoto) havia fet arribar al meu representant.

el de la 13, un home a qui les novetats desconcerten

55 días en Pekín o el discret encant de l'imperialisme

2005-08-02T14:43:00.000+02:00

Una d'aquestes nits, aïllat em trobava en un llogarret de muntanya. Tot just disposava per passar la nit d'un rudimentari aparell reproductor de DVD i de dues pel·lícules en el mateix format: "Los olvidados", de Luis Buñuel, i "55 días en Pekín", una superproducció de 1963 dirigida per Nicholas Ray i protagonitzada per Ava Gardner, Charlton Heston i David Niven. Davant d'aquesta perspectiva vaig decidir baixar al poble més proper per buscar un videoclub i llogar quelcom més atractiu. Per desgràcia, no n'hi havia cap d'obert a aquelles hores, així que, per evitar haver de llegir un llibre -un calfred em recorria l'espinada cada cop que pensava en aquesta alternativa- em vaig veure obligat a enfrontar-me a alguna d'aquestes dues opcions. Finalment vaig decantar-me per la superproducció, que si bé havia estat rodada abans de 1982, data en la que personalment sitúo el llindar entre la Història i la Prehistòria, com a mínim era en rutilant Technicolor. Cadascun dels 148 minuts (ahí és nada) que van transcórrer entre prémer el "Play" i els títols de crèdit finals va anar confirmant les enormes proporcions del meu encert. Hom esperava veure un aburrit film històric i en comptes d'això vaig ser sorprès per un delirant relat esgarrifadorament actual. La història transcorre en una mena de "Zona Verda" de l'actual Bagdad, però a Pekín, i en el turmentós inici d'un segle sagnant, el XX, en lloc del turmentós inici d'un segle que serà encara més sagnant, el XXI. La Xina està sent saccejada per la revolta dels boxer, que son uns karatekes lumpen-proletaris que, farts que les potències extrangeres es reparteixin impunement el país i els intentin convertir tan si vols com si no vols, decideixen liar-se a garrotades contra tot el que faci tuf a guiri (com els amics del bonàs de l'Al Zarqaui). Misioners, turistes, diplomàtics, conversos, comerciants,... tots plegats han d'anar molt amb compte si no volen convertir-se en els grans protagonistes dels creatius linxaments dels boxers (divertidèrrima l'escena del missioner lligat a la sínia). Farts de conformar-se amb les menudalles, els nostres herois decideixen anar a buscar la mare dels ous: els ambaixadors de les potències guiris. Comencen per l'ambaixador alemany, el qual es fet xixina pels nostres folclòrics kaleborrokaris. Exaltats per la sang vessada, decideixen continuar la seva lluita i vessar-ne encara més: assaltaran el barri de les legacions diplomàtiques on, ho heu encertat, es troben els nostres protagonistes: el trio Heston-Niven-Gardner. Els dos primers formen una mena de divertit precedent del nostre actual Eix del Bé (o Bush-Blair, o BB, o el que és el mateix, B doble, useasé W, sobrenom amb el qual els que l'estimem ens referim a l'últim dels presidents de la dinastia Bush). La tercera en discòrdia, la Gardner, no compleix altra funció que ser la fulana exòtica (és una duquesa rusa perseguida pel seu malvat govern) del cowboy-general que encarna Heston. Al final guanyen els de sempre: arriba la caballeria just quan els nostres herois estaven a punt d'acabar amb la resistència dels ambaixadors i els seus matons i passar-los a tots per la pedra. Una llàstima. Com a mínim la puta duquesa rusa la palma cap al final, donant lloc a una de les poques concessions a l'humor que podem trobar al llarg de la pel·lícula.

M'en vaig de vacances

el de la 13, ahir vaig recitar amb el puto Enric Casasses i altres il·lustres pollosos

Una comunicació als meus amics

2005-08-01T17:38:00.000+02:00

Estimats fills de puta:

És evident que la meva pseudomort no us ha impresionat gaire. Alguns intentareu excusar la vostra imperdonable indolència dient que ja sabieu que no era veritat, que era evident que tornaria o que Fecsa-Endesa havia desmentit la notícia de la meva mort. A la merda, a mi no em serveix. A Tom Sawyer s'explica com el gamberret de marres i el gualtrapa del seu amic, Huck Finn, fingeixen la seva mort i s'emocionen quan, observant de lluny el seu propi funeral, veuen el dolor d'amics i parents. A mi m'ha passat el mateix però al revés, qui ha acabat amb el cor fet anyics ha estat un servidor davant la indiferència que ha suscitat el meu cadàver cibernètic entre aquells que jo, en la meva ingenuïtat, considerava "els meus".

Bé, el cas és que he tornat, i com un vulgar superheroi de Marvel o DC, ho faig amb la intenció de rellençar la meva carrera i conquerir finalment la tan ansiada plaça de columnista de mig pèl en qualsevol mitjà informatiu de tres al quarto.

el de la 13 o el negre que va sortir després de la mort de Superman i sobre el qual, si no recordo malament, es va fer una peli protagonitzada pel Shaquille Oneil.

El de la 13 dirigí unes emotives paraules als seus feligresos

2005-07-07T20:28:00.000+02:00

...i jo a baix aplastat moribund
en un moment així pots contar què es pot dir
baixeu totes aquí veniu totes a mi
que és que abans de morir
escolteu que us vull dir

Torno a emigrar, cabretes, en busca d'unes incertes garrofes. La meva condició de pària del mercat laboral m'obliga de nou a desatendre el meu ramat per un període indeterminat de temps. Tal vegada molt de temps. Ja no conservo esperances de trobar-vos reunits encara al meu retorn. Bé sabeu que he estat un pare sever però amorós. Si mai us he insultat fustigat maltractat bé sabeu que vaig fer-ho perquè us mantinguéssiu vora meu, en el camí recte. Sé que quan jo falti, sabreu guardar-vos d'avergonyir la meva memòria. O almenys així ho espero.

Aneu, marxeu, no vull plors al meu funeral

el de la 13, i mentre callava per darrera volta, dels ulls li penjaven unes llàgrimes grosses com punys closos

Un heroi pel nou proletariat discontinu del sector serveis

2005-07-01T19:12:00.000+02:00

Ahir va ser per mi una jornada heroica. L'heroïcitat -l'autèntica heroïcitat- detesta el càlcul i exigeix sacrifici i, per desgràcia, una educació fatalment petitburgesa ha fet de mi un caràcter dòcil, exasperantment calculador i poc donat al sacrifici gratuït. Conservo una moral de rebotiga: les apostes arriscades m'escandalitzen i mai li he acabat de trobar al gràcia al Quixot. Els plantejaments revolucionaris m'atreuen, però en un sentit estrictament estètic. De natural sóc covard i políticament conservador, a molt estirar socialdemòcrata. Què hi farem.

Paradoxalment, tota la meva activitat creativa és una constant rebel·lió contra aquestes tendències. Com aquell que decideix abandonar el camí marcat però que, al mateix temps, el continua prenent com a referència, jo construeixo la meva imatge com a negació d'allò que podríem anomenar el meu "caràcter natural". Les meves postures són, per tant, essencialment reactives i la meva agressivitat, una impostura.

Tota aquesta llarga introducció no té altre objectiu que que fer entendre als meus estimats lectors l'esforç titànic que va suposar per mi, un gregari exemplar, enviar d'una puta vegada a la merda al mandril del meu jefe.

Amb els més negres desitjos per a ell i la seva estirp.

el de la 13, per la reintroducció del ludisme

L'horror viscut (i II)

2005-06-29T13:32:00.000+02:00

Tot sovint, els subjectes que desenvolupen la seva activitat creativa en el marc d'un blog (useasé, els bloggers), han de recórrer a sòrdides fantasies per amagar la seva anodina existència. A vegades, fins i tot, ni tan sols amaguen la seva anodina existència i tenen el poc pudor de dedicar-li posts sencers, deixant al desprevingut lector sumit en profundes meditacions sobre la manca de sentit del ridícul d'algunes persones. Tot i que en realitat, ara que ho penso més detingudament, tot això són tonteries perquè la més rutinària de les existències dóna a Kant i la més atzarosa, un vulgar jipi rastamalabars, o sigui que en realitat tant li fot. El cas és que en mi -perquè és de mi de qui s'ocupen els meus escrits- es conjuguen els dos elements: una inmillorable matèria prima per a la producció literària (una vida xupiguay) i una mirada aguda, capaç de penetrar en les coses més enllà de tòpics o evidències. Tot això em converteix sens dubte en un testimoni de particular valor i, perquè no dir-ho, en un cronista brillant. És per això que no em tremola el pols en atacar la breu enumeració de personatges i fets que en aquests darrers dies han atepeït els meus dies per convertir-los en petits Waterloo.

He vist ramats de turistes japonesos desplaçar-se com una plaga de llagostes pel cor de la civilització europea entre el sinistre brunzit de les càmeres digitals; els he vist fotografiar una estàtua humana de Garibaldi fins a deixar el seu cos sense vida estès sobre el paviment de Via Cavour; he vist un grapat d'adolescents recórrer a l'esprint les interminables sales i passadissos de la Galeria dels Uffizi (rebaixant l'anterior plusmarca mundial en més de 3 minuts); he intentat convèncer -amb un èxit discret- al porter d'una discoteca de Lido de Jesolo que difícilment podríem qualificar a Il Caudillo de "demòcrata incomprès"; he vist un turista anglès embogit per la calor llançar-se al Gran Canal de Venècia i ser devorat en pocs segons per una munió de rates, cada una d'elles del tamany d'un pastor alemany (180 cm i 95 quilos de pes aproximadament)... i he sentit la felicitat en veure el port de Gènova convertir-se en un punt de llum incerta i desaparèixer en l'horitzó de la nit mediterrània. Puc dir, en paraules del gordo que surt al final d'Apocalypse Now, que he vist l'horror i que l'horror m'ha tornat la mirada.

I tot això no és sinó la primera part de les meves desventures. No us puc prometre continuar la narració amb els episodis que van seguir la meva fugida d'Itàlia. El record s'em fa massa dolorós.

el de la 13, arrivai come Annibal, come Annibal partii

Pròleg a l'horror viscut

2005-06-29T11:52:00.000+02:00

No hi ha glòria per als supervivents, però com el seu nom indica, com a mínim han sobreviscut, que tampoc és poca cosa. Torno del meu periple pel mediterrani decididament vençut, amb el cap un xic més baix i amb la mirada absent dels qui han estat més enllà dels confins de la cordura. He presenciat l'horror en quasi totes les seves formes i dubto que res pugui tornar a ser com abans del 17 de Juny d'aquest negríssim 2005, el dia en què deixí la catalana terra per anar a la recerca de no sé ben bé què. El botí obtingut: una concatenació de doloroses derrotes que han acabat reduïnt-me a la llastimosa condició en la que ara em trobo. Les forces em flaquegen, però l'esperança de poder escriure una presó de paraules per als fantasmes que em turmenten m'anima a compartir amb vosaltres, oh estimats lectors, alguns dels angoixosos malsons que m'ha tocat viure. La vida és tan breu i el dolor tan intens...

el de la 13 o el modern Eneas, a typical mediterranean loser

L'aire calent pot provocar efervescències

2005-06-15T15:12:00.000+02:00

Vaig prometre a en sacaix escriure un post amb l'estúpid títol que es pot llegir sobre aquestes línies. En aquell moment una eufòria irresponsable, derivada del copiós consum de gintònics, va fer que la idea em semblés més atractiva del que en realitat era; i no només vaig acceptar l'estúpid repte, sinó que -segons sembla- ho vaig fer amb cert entusiasme. El pacte es va segellar amb un altre gintònic i sorolloses declaracions de mutu afecte.

D'això en fa més d'una setmana. Com hauran pogut notar els més atents dels meus lectors, he faltat clamorosament a la meva paraula. La inusual virulència de la ressaca -la mort física no és tan divertida com suposaven els místics- i la certesa que el meu temps és massa valuós com per dilapidar-lo escribint foteses m'han impedit fins ara escriure res sota el suggerent títol "L'aire calent pot provocar efervescències". Però el xaval és dels que no entén que les promeses, sobretot si es fan en estats alterats de la consciència i/o són realment absurdes, són de compliment facultatiu i insisteix en que escrigui el post. I, fet això (ablatiu absolut), continua insistint. Doncs ja està.

Així t'ennueguis.

el de la 13, un nen, un somriure

Meme (i II)

2005-06-14T15:51:00.000+02:00

He descobert el significat del neologisme meme. L'ipsissimus, que malgrat la seva -diguem-ho així- irregular trajectòria acadèmica, és força més intel·ligent que un servidor, m'en va fer una magnífica explicació plena de tecnicismes i refinaments. En adonar-se que no havia entès res va repetir l'explicació eliminant, en la mesura del possible, tecnicismes i paraules de més de tres síl·labes. Finalment en va fer un croquis.

Ara que ja disposo del background teòric necessari per respondre memes, el lletradesequilibrat i poliguardonat Antoni Ibàñez (recent vencedor de la IX Cursa de Karts Memorial Gabriel Ferrater) ha tingut l'encert de llençar-me un nou repte. La veritat és que la part literària del meme ja la vaig respondre fa alguns dies, així que no hi tornaré, però el públic està frisós per conèixer els meus gustos musicals i no tinc intenció de decebre'l.

A l’atzar, deu àlbums de la meva col·lecció:

CCCP fedeli alla linea, Live in Pankow
Marillion, Misplaced childhood
Rosendo, La tortuga
Frank Zappa, Strictly comercial
Joaquín Sabina, El hombre del traje gris
Fabrizio de André, Da Genova
Extremoduro, Iros todos a tomor por culo
The Clash, London Calling
Kiko Veneno, Échate un cantecito
Camarón de la Isla, París 1981

Discos que em fa vergonya trobar buscant la resposta al punt anterior:

Un de la Niña Pastori, però juro que no el vaig comprar jo, Las mejores canciones de amor de todos los tiempos, que desconec com ha arribat fins a la meva prestatgeria, i Windows 95, de Microsoft. N'hi ha molts més, però no voldria avorrir la concurrència amb errors personals, apostes fallides i regals desafortunats.

Quantitat total de música baixada al meu ordinador:

No sé, unes 50 o 60 cançons. Crec en la pirateria i les descàrregues il·legals, però no les practico amb molta assiduïtat per dificultats tècniques.

L’últim cd que he comprat:

Ovidi Montllor, A l'Olympia. Sempre descobreixo als grans genis un cop ja s'han mort: Ovidi Montllor, Fabrizio de André, Frank Zappa, Joan Manuel Serrat...

L’última cançó que he escoltat abans de llegir aquest post:

En la selva, Juan Perro

Cançons que escolto molt i que signifiquen molt per a mi:

Wish you were here, Pink Floyd
Mio fratello è figlio unico, de Rino Gaetano
Superheroes de barrio, Kiko Veneno
Jimmy Jazz i/o London Calling, The Clash
Añoro, de l'Albert Pla, però servirien gairebé totes
Qualsevol cançó del 19 días i 500 noches del Sabina, però de fet, qualsevol del Sabina
Babe I'm gonna leave you, Led Zeppelin
Va com va, ja sigui en la versió original de l'Ovidi o en la versió punk dels Inadaptats (tal vegada l'única cosa bona que hagin fet en tota la seva prescindible trajectòria)
Listos para la reconversión, Rosendo

N'hi ha més i n'hi ha que quedaríen més cool, però m'estic cansant de fer llistetes.

Cinc persones a qui vulguis passar aquest meme:

A la Nat, malgrat el seu disseny en rosa pàlid i les odioses fotos amb el seu home. A més em farà aquest meme i el dels llibres, per listilla. A ningú més, ja és hora que algú aturi aquesta bogería.

Cròniques de l'ascens

2005-06-13T13:46:00.000+02:00

Cuál tumor metastásico s'expandeix la meva fama. Les bones noves es multipliquen: un sondeig sobre líders d'opinió realitzat recentment pel CIS ha revelat que el meu índex de coneixement entre la ciutadania es de 5'9 (sobre 10), el que em sitúa per davant d'altres destacats opinion makers com Federico Jiménez Losantos (4'9), Iñaki Urdangarín (5'3) o Imma Mayol (0'7). De la mateixa manera, el meu índex de valoració mostra una evolució poc menys que espectacular malgrat l'ensopegada de l'últim post amb en sacaix, que insisteix en escriure comentaris borratxo. Alguns analistes han apuntat que, de mantenir-se aquesta tendència, podria convertir-me en un ferm candidat al premi Planeta d'enguany, malgrat no haver presentat cap original ni haver escrit mai cap llibre.

Al rotund èxit de públic, cal afegir-hi la bona acollida que m'està dispensant la crítica. Col·legues, coneguts de vista però sobretot insignes desconeguts coincideixen en qualificar aquest blog com "un producte intel·ligent i una mostra de l'enorme envergadura moral i intel·lectual del seu creador" (citem textualment paraules de ma mare). De moment una noia de dretes i un guionista del Mikimoto -un home que ha fet moltíssim pel binomi tunning/català-, ja m'han dedicat afalagadores glosses, i això quan encara no s'ha acomplert un mes de la fundació d'aquest audaç instrument de promoció social que és RBWP. Tot indica, doncs, que estem treballant en la bona línia (la del terrorisme islàmic, tot i que no descartem connexions amb ETA i el seu entorn).

el de la 13, l'esquena contracturada, el puny clos

El modern Sísif i el part time job

2005-06-10T20:59:00.000+02:00

Aquest és un post de circumstàncies. No tinc res a dir ni temps per dir-ho, però he esdevingut esclau de les estadístiques i de sobres sé què passa quan s'abandona el blog durant masses dies: les visites cauen en picat, el públic, volàtil com una dona capriciosa, perd la sana costum de consultar-te i segueix al primer xitxarel·lo (quin bonic sustantiu) que sàpiga fer funcionar l'html i el significat de la paraula flatulència. Durant els propers dos dies posaré la meva força de treball al servei d'un patró que sabrà recompensar-me adequadament (amb un jornal entre ridícul i il·legal). Jornades laborals decimonòniques, realitzant un treball de baixa qualificació i gran desgast físic, m'impediran atendre la meva parròquia com Déu mana. Tant de bo el ramat no es disgregui en la meva absència.

el de la 13, semblant a un Déu, però amb davantal

Per una democratització de l'estrellat

2005-06-08T22:04:00.000+02:00

Encara hi ha classes. Mentre els grans noms de les lletres catalanes es barallen per anar (de gorra) a Frankfurt, jo només espero ser convidat a ulteriors edicions de les putes jornades sobre "Dietarisme i el nou dietarisme dels blogs" que s'han celebrat aquests dies a la odiosa vila de Sant Cugat. Ja veieu, em conformo amb ben poc. M'ha estat donat un caràcter biliós i procliu a l'enveja, però sóc conscient de les meves limitacions i modest en les meves aspiracions: jo només vull ser ponent i sortir a la tele. Vull llegir textos agudíssims en l'incomparable marc d'un monestir gòtic, sortir a la premsa generalista i ser aclamat per catedràtics, cantar misses de rèquiem pels suports tradicionals i assegurar que jo no creia estar fent literatura. Vull compartir taula amb l'Enric Sòria i amb el molt honorable Jaume Subirana, utilitzar neologismes incomprensibles i reivindicar la no ficció i a Josep Pla. I és que jo també vull reivindicar a Josep Pla: es veu que un vespre que corria per Nova York, el van portar al pont de Brooklyn perquè veiés des d'allí l'skyline de Manhattan il·luminat; en veure-ho, va preguntar: "i tot això, qui ho paga?".

Doncs això, que qui ho paga.

el de la 13, vull ser un prohom, l'estrella convidada

Ex libris, parafrasejant a la inmortal Maria de la Pau Gener

2005-06-06T00:32:00.000+02:00

Desconec el significat del neologisme meme, fins i tot després de llegir-ne la definició. En qualsevol cas contestaré les preguntes que proposa l'Albert, i no pas per satisfer el nul interès que els meus (escassíssims/selectes) lectors puguin tenir en conèixer-ne les respostes, ho faré perquè sóc un trepa i em mola que un aristòcrata blogger com l'Albert m'interpel·li sobre aquesta mena d'assumptes.

1 - Quants llibres llegeixes durant l’any?
Pocs, podríem dir que la meva és una aposta per la qualitat.

2 - Llibreria o biblioteca?
Dono poques alegries al gremi de llibreters i moltes al de bibliotecaries (que com a funcionaries que són, deploren el treball i prefereixen que no hi vagis). Allí on no arriba la meva biblioteca particular, arriba la d'amics o parents.

3 - Últim llibre comprat:
Nietzsche contra Wagner, del mateix Nietzsche; i no era per mi, sinó que era un regal. Per a consum propi l'últim va ser La filla del capità, de Pushkin. Em va costar 2 euros en un mercadillo força cotxambrós: una òptima relació qualitat/preu.

4 - Últim llibre acabat:
El roig i el negre, d'Stendhal. Una lectura que va fer néixer en mi el desig d'esdevenir bisbe o lloctinent del quinzè regiment d'hússars.

5 - Llibre (o llibres) que llegeixes en aquest moment:
La Ilíada, fa algun temps m'el vaig fer regalar, finalment l'estic llegint. No tinc res més a declarar, excepte que fa un parell de dies vaig intentar començar El nom de la rosa en versió original però el vaig abandonar.

6 - Cinc llibres que perdurin a la teva memòria i t’hagin marcat de manera especial:
El segrest d'en Gang, l'autor no el recordo, però era un llibre de la serie taronja del vaixell de vapor que m'agradava molt.

Miquel Strogoff, del Verne. El meu primer gran repte com a lector: el vaig començar als 7 anys i el vaig acabar als 12, quan vaig aconseguir desxifrar el significat del començament del llibre:

"-Senyor, un altre despatx.
-D'on ve?
-De Tomsk.
(...)"

(Com podia un despatx -sent com era una habitació- arribar de Tomsk, que fos on fos, semblava ser una ciutat? en fi...)

La insoportable levedad del ser, del Kundera. Aquesta és la nota cool de la meva llista.

Crónica de una muerte anunciada, del Màrquez (Gabriel Garcia, no Rafa). Continuo creient (en solitari) que aquesta, juntament amb Un señor muy viejo con unas alas enormes, un dels contes de La increíble y triste historia de la cándida Eréndira y de su abuela desalmada, són les autèntiques obres mestres del Màrquez.

El llop estepari, del Hesse. Res a dir, suposo.

7 - Cinc persones a qui passes el relleu:
A dues, perquè no tinc més amics bloggers*: a l'andreu i a l'arnau.

*a part, es clar, de l'Albert, a qui convido a continuar linkant-me.

el de la 13, el dels dits àgils, el més docte entre els aqueus.

Disquisicions sobre el mite del self made man

2005-06-01T13:49:00.000+02:00

Un servidor va iniciar aquest blog durant la seva impetuosa joventut. Tenia llavors una confiança quasi cega en les meves possibilitats i viure i morir eren només les dimensions del teatre i totes aquestes mandangues. Creia, en definitiva, que no només podia triomfar sense l'ajuda del món, sinó que m'en podia sortir sostenint-hi oberta confrontació. Considerava tota ajuda exterior una mena d'humiliació i per això m'afanyava a bescantar tot èxit -propi o aliè- obtingut per camins diferents que la puixança del propi geni o com a mínim del propi esforç: era escrit que jo seria un genuí self made man. Però el fet és que aquesta meva autosuficiència no sembla, de moment, poder-me garantir els èxits rotunds que les expectatives m'havien anunciat a curt termini. I és per això que reconec les limitacions d'aquesta meva primera estratègia i renuncio a convertir-me en un autàrquic. El meu nou paradigma és el self made man with a little help of someone else: companys, he decidit empassar-me l'orgull i renunciar als meus principis per un grapadet de visites extra. Des d'aquest matí, a les 12:09, faig ping a Catapings.

Caigui sobre meu la vergonya i un allau de visites

Elogi del ressentiment

2005-05-31T17:12:00.000+02:00

Una erràtica vida personal i certes dificultats amb la meva connexió a internet han impedit, en els últims temps, una adequada actualització d'aquest búnker de saber que és RBWP. Conjurats aquests dos enutjosos contratemps, em sento de nou capaç de reemprendre el fatigós camí que m'ha estat marcat i que m'haurà de menar vers algun lloc encara per determinar.

Ja fa alguns dies que algú va deixar escrit en aquesta modestíssima bitàcora un comentari (barra) sentència que s'ha convertit per mi en una mena d'obsessió:

quan has oblidat sanament algú, no t'hi tornes amb ràbia al cap d'un temps. t'hi sents indiferent, o com a molt hi sents compassió o fins i tot entendriment.

Durant les llargues jornades del meu penós dejuni cibernètic he meditat profundament sobre aquestes enigmàtiques paraules que, per altra banda, podríen ser resumides en les següents tesis:

1) Hi ha maneres sanes i maneres malsanes d'oblidar a algú.

2) La indiferència, la compassió i/o l'entendriment són els sentiments que hom sent envers algú a qui ha oblidat sanament.

3) En canvi, el ressentiment i la ràbia són sentiments que, en aquest context, són malsans.

Òbviament, jo, que no em dedico professionalment al rancor però el practico amb assiduïtat, tinc algunes objeccions a fer a tan discutibles tesis. En primer lloc, demanar a l'autor del comentari (barra) sentència que aprofundeixi en el concepte d'oblit sa. Si allò a què es refereix és a un oblit indolor, l'únic no susceptible d'engendrar el rancor, allà ell amb la seva amnèsia autoinduïda. Un servidor té massa respecte pel conjunt de les seves experiències com per voler-se'n desprendre tan a la lleugera. Avui sóc profundament desgraciat perquè ahir era autènticament feliç, i viceversa. No es poden tenir dubtes al respecte. Les mitges passions no engendren sinó passions esmorteïdes i així anar alimentant el cercle fins a una mena de coma sentimental, finalment indolor però absolutament soporífer.

Vivim en una societat malaltissament hedonista, en permanent i obsessiva recerca de la felicitat, entesa però com a simple absència de dolor. I, en aquest afany neuròtic per ser feliç, senzillament decidim obviar tota font de dolor: abandó, traïció, pèrdua. Relativitzem, banalitzem i finalment oblidem sanament (potser fins i tot ens podem permetre cert entendriment, l'entendriment és agradable, no?). Sacrifiquem els nostres records i tota la seva càrrega emocional per rebre, en compensació, una felicitat desnatada. Qui cony s'ha emportat el meu formatge? i què importa. El formatge ja és passat i el passat és contraproduent. Carpe diem, resigna't i procura somriure.

el de la 13, actor sublim de la gran tragèdia humana

Del blog com a arma llancívola*

2005-05-23T16:56:00.000+02:00

Avui he descobert que és possible i que ni tan sols me n'he d'avergonyir. Ho he llegit al blog d'un tal niqmad, el qual, per cert, ha gosat titllar de merdablog aquest ciberjardinet epicuri (ple de plaer i serena saviesa), tot i que després s'ha redimit linkant-me. Meditaré profundament sobre la naturalesa dels sentiments que em desperta el tal niqmad.

En qualsevol cas, tornem a la qüestió que ens ocupa i que, de fet, és l'únic objecte de les meves reflexions: jo i el meu inexorable procés d'aprenentatge vital. Deia, doncs, que avui he descobert que un weblog, utilitzat amb destresa i amb la convenient subtilitat, pot servir com a arma llancívola, i no només en assumptes d'interès públic, també en assumptes estrictament personals. El tal niqmad, ho dic per si us fa mandra llegir el seu post, narra la trobada casual amb una ex, evidentment empitjorada d'ençà dels temps feliços que van passar junts: s'ha fet lletja, es maquilla massa i mirant-la als ulls hom ja veu que ni és feliç ni podrà ser-ho perquè la seva vida és un pal. En si, l'article no mata i entre línies s'hi pot llegir escrit en grosses lletres de neó "la guilla, quan no les pot haver, diu que són verdes". Però tot això no importa. El que realment importa és el resplandent camí que s'ha obert davant meu en llegir l'article.

Fa alguns dies jo també vaig trobar-me casualment una ex (desmilloradíssima, evidentment) i em moria de ganes d'escriure un post que la menés vers els pantanosos terrenys del dubte i el penediment o que, com a mínim, la fes rabiar una mica. Però no gosava. Una veueta repetia insistent "tiu, ets un cutre", així mateix ho deia, "tiu, ets un cutre" i després callava, no afegia res més. I jo, que sempre procuro fer cas de les veuetes que sento, em vaig reprimir i no vaig escriure el post. Ara, però, veig les coses d'una altra manera. He comprovat que això és possible i que fins i tot mola. Potser a hores d'ara la tal Mireia està postrada als peus del tal Niqmad suplicant-li una segona oportunitat, mentre ell se la mira amb ulls de bonás i li diu, amb tot el tacte amb que es pot embolcallar tan horrenda negativa, que ho ha d'entendre, que "lo seu" s'ha acabat per sempre. Quina escena més bonica. Algun dia escriuré aquest post, sens dubte. Per si de cas fos veritat.

* confesso haver hagut de recórrer a un diccionari català-castellà per traduïr l'adjectiu "arrojadiza". És una paraula realment lletja, en català.

De (The) bug

2005-05-19T11:15:00.000+02:00

sometimes you're the windshield
sometimes you're the bug
sometimes it all comes together baby
sometimes you're a fool in love
sometimes you're the louisville slugger* baby
sometimes you're the ball
sometimes it all comes together baby
sometimes you're going to lose it all

A voltes som el parabrisa, a voltes la bestiola que s'hi encasta. No és aquesta una preciosa certesa?

* Babe Ruth, pels ignorants en mitologia del beisbol.

el de la 13, I'm more sensitive than your boyfriend

De la farsa del màrketing

2005-05-18T16:42:00.000+02:00

Davant dels escassos rèdits obtinguts per la meva agressiva campanya de mailing, em veig obligat a iniciar una reflexió sobre les, en realitat limitades, possibilitats del màrketing:

Els primers teòrics del capitalisme van infravalorar sistemàticament, quan no la van obviar del tot, la variable informació a l'hora d'analitzar la sort d'un determinat producte dins un determinat mercat. Creien veure en aquest nou i puixant sistema econòmic una mena de terrible i natural justícia. El polze de la mà invisible s'ocuparia de segellar la sort dels productes que competien en aquesta etèrea i mortal arena anomenada mercat. Els bons productes (entenem-nos, bons i barats) serien acceptats, mentre que els mals productes desapareixerien davant la indiferent mirada de la clientela. La qualitat i el preu dels productes en relació als de la competència era doncs, l'única variable que determinaria l'èxit d'un producte.

Aviat, però, va haver-hi qui s'adonà que aquesta explicació era certa només en part. La qualitat i el preu dels productes eren sens dubte importants a l'hora d'influir sobre les decisions dels compradors, però hi havia també una qüestió cabdal que fins el moment havia estat ignorada: la informació. Per què el potencial comprador d'un producte acabi finalment comprant-lo, és imprescindible que conegui primer la seva existència. O el que és el mateix, difícilment podré preferir un producte excel·lent i a bon preu sobre un producte car i de poca qualitat si en desconec l'existència. Neixen doncs, el màrketing i la publicitat, sigui quina sigui la diferència que existeixi entre aquests dos conceptes. La cosa sembla complicar-se, però es mou encara dins d'uns paràmetres intel·ligibles.

El problema realment seriós apareix quan l'experiència s'entesta en tirar per terra tot allò que sembla perfectament fonamentat i sòlid. Hom ha donat al món un producte de gran qualitat: textos intel·ligents, una actitud audaç i un disseny si no trencador, sí almenys correcte. Un producte que, ceteris paribus (vull dir sent, com tots els blogs, gratis), és clarament superior als d'altres competidors amb més èxit. Per altra banda, la campanya de màrketing utilitzada per publicitar el producte s'ha fet utilitzant les més modernes tècniques d'aquesta miserable disciplina: individualitzant en, la mesura del possible, l'atenció a cadascun dels meus potencials lectors, eppure... res. Tan sols un parell o tres de comentaris provinents, a més, de lectors que ja estaven guanyats pràcticament a priori (l'amistat també obliga). Cal deduïr doncs, que hi ha alguna pota per la qual el sentit comú coixeja, una peça que no acaba d'encaixar en tota aquesta explicació, fins ara acceptada com a correcta pel conjunt de l'Acadèmia. Jo, per la meva banda hi continuaré pensant, vosaltres, oh hipotètics lectors, feu-me el favor mentrestant de personar-vos, enlluernar-vos per mon talent i fer córrer la veu que una nova estrella ha nascut, fulgurant, en un racó prefabricat de blogger.com.

Nunc ite, fili mi. Aneu en pau.

De la saviesa inspirada

2005-05-17T16:12:00.000+02:00

En qüestions de negligència sóc autènticament invencible. He aconseguit descuidar el blog fins i tot abans de l'aparició dels primers lectors. Per intentar reparar els perjudicis que el meu silenci hagi pogut causar a (l'hipotètic) lector, em veig obligat a oferir-li un altre dels meus suculents tastets de res, i a compartir amb ell les últimes revelacions que he rebut de la Divina Providència. A algunes d'aquestes idees els serà donat, en una millor ocasió, un barnís de racionalitat i una aparença consistent per intentar dissimular la cruel evidència: són tonteries o, en el millor dels casos, estúpides obvietats. Altres sucumbiran a la sort normal de les idees estúpides: com l'olla a pressió o l'expressió "dabuten!" aniran caient en desús per anar-se convertint, progressivament, en incolor, inolor i insípid oblit:

Revelació 1: El curro de cambrer està molt mal pagat o, més ben dit, el meu curro de cambrer està molt mal pagat.

Revelació 2: En contra d'allò que el tòpic suggereix i de la bona imatge de què solen gaudir, la inmensa majoria de músics són, en el millor dels casos, gilipolles.

Revelació 3: Stendhal és de puta mare, el segle XIX és de puta mare. Jo hauria estat una persona millor d'haver nascut en qualsevol dels feliços anys de l'heroic Ottocento.

Revelació 4: Fins on he pogut veure, la CATosfera és un inmens femer i Catapings, un exercici d'insondable subnormalitat.

Revelació 5: Mai podré assolir l'inhumà ritme de publicació de l'amic ipsissimus, que per si no n'hi hagués prou, escriu més bé que jo.

Revelació 6: No cal conèixer el concepte d'el·lipsi narrativa per ser aclamat per la crítica. Convé prohibir amb caràcter d'urgència el binomi cinema/asiàtic. Com a mesura complementària també podriem enviar a galeres a tots els cineastes Dogma.

el de la 13, des de l'altar sou minúsculs

Del projecte de reconstrucció del mur

2005-05-12T15:42:00.000+02:00

No tenim res a dir però insistim en parlar. Ens agrada sentir-nos. Un home amb bigoti trenca una ampolla sobre la barra i ens desafia a continuar. Un rumor d'aprovació recorre el local. Convenim que l'audiència no està prou madura pel nostre discurs i decidim abandonar el bar. L'home del bigoti és mantejat per una multitud enfervorida. Ens neguem a privar als nostres iguals de la nostra lúcida cosmovisió i decidim persistir en el nostre afany pedagògic. Creem el nostre propi weblog. Ens preparem per assumir el nostre rol de pastor d'ànimes desorientades, ara en format digital. Els fruits no trigaran a caure.

el de la 13, la veu dels afònics

Del blog i la fama

2005-05-11T17:39:00.000+02:00

Entesa finalment la lliçó, procedeixo a aplicar punt per punt les ensenyances extretes. Hem entès els principis de l'autobombo i hem comprovat que efectivament funcionen. No hi pot haver dubtes, doncs, sobre els passos que cal seguir a continuació. Pel que fa la consigna (que pot perfectament improvitzar-se sobre la marxa) no ens preocuparem massa. El moviment, sobretot si és relativament vistós, és important independentment d'allò que l'origini. Qui necessita causes tenint efectes devastadors? Ja inventarem demà justificacions pels nostres actes, avui estem abocats a l'absurd.

el de la 13, a cavall d'una posmodernitat desbocada