Memòries d'un europeu
El debat identitari de les últimes setmanes ha tingut per a mi unes conseqüències nefastes a nivell personal. La por a participar d'un nacionalisme provincià que "propugna el retorn al segle XVIII" m'ha allunyat despavorit del nacionalisme (català) i la por a ser titllat de "lerrouxista", "botifler" o "xarnego desagraït" pels meus conciutadans m'ha impedit compartir les tesis del no-nacionalisme (espanyolista). El resultat ha estat la desorientació i el desampar, puig que el relativisme i la tèbia equidistància dels qui es declaren "tan catalans com espanyols" tampoc em convenç. En els futbolístics termes en què s'ha plantejat el debat, una afirmació del gènere equival al paio que es declara tan del Barça com del Madrid, tan hegelià com schopenhauerià, tan Nesquik com Colacao. Un gilipolles.
Davant de la impossibilitat d'escollir així tan a boteprônte, i esperonat per la por atàvica de quedar apartat del ramat, de qualsevol ramat, vaig optar pel salt endavant. Vaig decidir pujar al següent esglaó, el que em permetria per fi mirar amb menyspreu el debat cavernícola que es repeteix mecánicament i amb escassísimes novetats des des de fa, aproximadament 150 anys (ara m'arrisco a que em surtin els pallisses a dir que no, que la cosa es remunta a 1714, a 1640, al tractat de Casp o a la caiguda de l'imperi romà, que tot pot ser). El cas és que vaig decidir proclamar-me europeu de forma absolutament unilateral.
La cosa pintava chunga, doncs un servidor va néixer al sud dels Pirineus, com tothom sap, frontera natural d'Europa. Davant la impossibilitat de sostenir la meva nova identitat amb arguments seriosos, vaig haver de recórrer a la literatura i em vaig comprar les magnífiques memòries de l'Stefan Zweig, "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", per si m'encomanava alguna cosa. I el cas és que el llibre m'està arruinant de moment els plans. Porto llegides aproximadament unes 150 pàgines i no ha fet més que parlar de com n'era de fecunda i vital la cultura europea de principis de segle, de com Europa sencera era comparable a l'Atenes de Pericles i de com florien les arts i les ciències. Com podria jo, nascut en una cuneta de la civilització occidental, sentir-me identificat amb tot això? Ni de conya. Per sort està a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Probablement un xic de barbàrie em permetrà connectar emocionalment amb el pressumpte europeu que porto dins. I si això fracassa i no aconsegueixo encara sentir-me prou europeu, em liaré a cremar cotxes. A veure si la pirotècnia em soluciona la crisi identitària.
el de la 13, un perifèric, xusma, per què enganyar-nos
posted by el de la 13 at 8:13 PM
22 Comments:
El món d'ahir el vaig llegir farà un parell d'anys i em va deixar ben estabornit. El tinc present cada dia.
Sebastià Alzamora utilitzava aquest llibre per justificar el no al tractat pel qual s'instituïa una constitució dita europea. Cada cert temps és cíclic que al gent recomani aquesta joia literària. Qui l'edita?Vallcorba.
Xusma perifèrica, però xusma perifèrica europea, tota una identitat.
Proposo al senyor Maragall (que ja li van aquestes coses) que promogui l'Associació de les Regions Perifèriques de la Unió Europea (ARPUE).
Us imagineu portugal, xipre, lapònia, escòcia, hongria, galícia... lluitant contra el centralisme europeu. Anem tots a viure a Suïssa.
Però, aviam, ¿tu ja llegeixes l'Alcorà, piltrafilla? Deixa Zweig en pau. ¿Per què creus que el paio es va suïcidar a Petròpolis, ben lluny de la seva Euroinòpia de l'ànima?
http://static.flickr.com/33/43882741_04ddb121b4_o.gif
Cal llegir llibres amb futur, xaval, coses útils, i no patracols decadents farcits de platonisme. ¿Europa, dius? Euràbia. Eurislàmia. Euromahometània....
Es va sucidar per culpa de Hitler, no de Romain Rolland ni Theodor Herlz.
Hola:
1) El món d'ahir és el pitjor llibre del Zweig, alhora que el menys europeu.
2) No és de gilipolles ser català i espanyol. El nacionalisme defensa que una nació ha de fer un estat. D'aquí, i en un parell de passes, ja estem tots amb la Cultura de l'Estat. El que passa és que això són collonades perquè
2.a) les identitats de cadascú, les cultures -les parts millors de les quals solen tenir poc a veure, per cert, amb els estats o la defensa d'aquests- de les que un és usuari, etc, no tenen res a veure amb
2.b) una elecció ben diferent, com és la que es planteja en aquests moments en matèria d'auto-govern. És en aquest sentit que els lladrucs dels nostres enemics no haurien de tenir cap efecte en qualsevol intent de debat, per ser d'una indigència intel·lectual per fina força demostrada. És en aquest sentit que en els últims 150 anys no només hi ha hagut força novetatas, sinó que en els últims cincuanta realitats com la dels parisencs s'han posat de cap per avall.
Una abraçada i a reveure.
TdQ:
Et deixo sol amb teves profecies sobre l'inminent apocalipsi cultural occidental. No deixa de fascinar-me la teva incapacitat per expresar-te sense sobreactuar el teu (pintoresc) personatge.
PD: Bonica la foto.
Popota:
És cert, el text confonía (deliberadament)el debat entorn de les identitats i el debat estrictament polític sobre l'autogovern.
Aquesta confusió, però, no me l'he inventada jo, sinó els nacionalistes dels dos costats de la trinxera. Jo només la posava al servei de l'humor.
Apartat de consignes: És un plaer saludar-te, Popota.
Hola:
Jo no sóc nacionalista. Tanmateix, no veig per enlloc "els nacionalistes dels dos costats de la trinxera". Jo miro les dues trinxeres, i dic que no tenen res a veure: una cosa és que la cabina no et torni el canvi, i una altra de ben diferent és que se't mengi els doblers. Vaja, que usar el mateix mot per referir-se a l'extrema dreta nacional-catòlica i pels poc simpatitzables nacionalistes nostrats -que es caracteritzen per llur defensa de uns certs mínims en cultura democràtica- ve a ser com dir que Pablito Alfaro és futbolista igual que el Deco, o que en Javier Cercas és escriptor igual que el Zweig.
I més quan els partits catalanistes -que no nacionalistes catalans-, amb el present estatut, no només no estan reclamant cap sobirania, sinó que a més s'han hagut de moure dins els límits de la molt nacionalista constitució espanyola.
D'altra banda, faríem molt bé de prendre molt bona nota de la part d'"El Canvi" que en Bauçà dedica a la professió de l'iberisme. Posar a prova les pròpies conviccions evita desaventatges.
Una abraçada i a reveure,
Pep.
Pep:
Aquí no cal que fem front comú contra ningú. Estem en família i podem admetre que el nacionalisme nostrat està tan trufadet de misèries com el que es practica al sud de l'Ebre. I podem admetre que no s'está separant identitat d'autogovern amb l'apelació, per exemple, als drets històrics per blindar competències.
apartat de preguntes personals: tens un català curiós, d'on ets, Pep?
Hola:
És que jo no parlo de fer cap front comú. Com tu, comparteixo no poques crítiques al nacionalisme català. Tot i això, crec que no és en cap cas realista l'equiparació entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, en diferenciar-se en allò que a mi em sembla nuclear: l'aposta per la democràcia.
D'altra banda, a mi el dels drets històrics em sembla un argument poc decorós des del punt de vista democràtic. Tanmateix, i parlant en termes d'allò realment important -l'autogovern-, esgrimir els drets històrics és una forma objectivament més efectiva d'assolir-lo que no pas les reivindicacions fonamentades en la demanda popular, sobretot si ens volem situar en el marc constitucional. Té pebrots que sigui així, però és el que hi ha. I t'escric això des d'un ciber pagant un euro amb seixanta l'hora, en contraposició a l'internet gratuït que, via el govern basc, he gaudit durant la meva estança a la Comunitat Autònoma Basca.
Una abraçada i a reveure,
Pep.
p.s: De la República de Gràcia.
tens cacho de fans eh ja?
anem a veure una de les pelis italianes q s'han estrenat aquesta setmana en v.o pq puguis millorar el teu accent?
firmat:
mr
(me n'havia oblidat)
eh, número 13, què passa, nen, fot un mes que no fas brot. Que lo sepas.
Hola regeton.
Me aburro! (Homer Simpson dixit)
Es confirma doncs la mort del nostre estimat "de la 13"?
Collons, no fotis.
Punkjazz, hi ha coses amb les que no es pot fer broma.
Mort digital és clar, no analògica.
Pensava que estava prou clar.
Estava clar. Però tot i així amb aquestes coses no es poden fer bromes.
Res heu de témer, doncs està escrit que tard a d'hora tornaré.
No perdeu la fe.
Gràcies senyor! Gràcies per no oblidar els teus fidels seguidors!
Publica un comentari
<< Home