La CATetosfera: una aproximació
Tot un símbolJa fa alguns mesos que vaig aterrar en aquest desert intel·lectual en el qual m'ha tocat viure pel simple fet d'escriure en llemosí. Nou en l'assumpte dels blogs, però perspicaç com pocs, ja d'entrada vaig adonar-me que la cosa feia certa pudor. "Femer", si no recordo malament, va ser la paraula que vaig utilitzar en aquell primer moment per definir la blogosfera catalana. Mesos després, prèvia inmersió en aquest microcosmos de sardanisme cibernètic, no puc fer més que enorgullir-me de l'esgarrifadora exactitud de les meves primeres impressions. He d'admetre que el meu treball de recerca no ha estat particularment exhaustiu. L'avorriment m'ha vençut en més d'una ocasió, provocant que el meu treball només pugui ser considerat com una aproximació parcial i arbitrària a aquest oasi d'indigència intel·lectual. He de dir, però, per ser just i sincer, que hi ha alguns raconets salvables, alguns directament memorables, però la veritat és que la valoració global frega aquella qualificació, injustament desapareguda del món acadèmic, del "Molt Deficient" (sempre m'ha semblat que "insuficient" es quedava semànticament curt per qualificar depèn què).
Homogeneïtat ideològica, un nacionalisme provincià (aquell que per escriure Espanya, ho ha de fer en plural, Espanyes, i que té com a tema recurrent el peatge de les autopistes), un abús del tòpic i el lloc comú més previsible, una tendència malaltissa a menjar-se la polla els uns als altres i la descoratjadora absència de debat que d'això s'en deriva. Aquestes són les característiques bàsiques de l'estil CATosfèric. Una llàstima, vaja.
A continuació i perquè no se m'acusi de parlar sense coneixement de causa, una petita enumeració d'alguns dels gurús del CATetisme, escollits per la seva representativitat (criteri propi) i no necessàriament per la seva no-qualitat (n'hi ha de molt pitjors).
Tros de Quòniam: Imprescindible. Té bons moments, però el greu quadre clínic que s'entreveu al seu autor no pot deixar d'impressionar negativament al lector sensible (un servidor). Un predicció: no tardarà a saltar i la seva rèplica contindrà moltes paraules esdrújules i un colorista repertori d'insults.
Realitats i miratges: L'altiva Jacqueline no em va voler linkar quan li ho vaig demanar. Ara el rancor ha fet forat en el meu cor i no aconsegueixo obviar-lo en el meu judici. El blog està estructurat entorn de l'esquizofrènia de l'autora, ara una futura místico-articulista Cosmopolitan, adés una restrenyida opindora de províncies.
Gumets: Una merda. Sense pal·liatius.
Va com va: El diari d'un militant d'Alternativa Pastel o similar: discurs maniqueu, victimisme full equip i la profunditat intel·lectual d'una cançó d'Inadaptats.
Niqmad: Se'l considera un paio transgressiu. Parla de suïcidis i violacions i assassinats i coses superchungues. Només en un lloc com la CATetosfera un pallissa de l'estil podria ser ascendit a la categoria d'enfant terrible.
Diària: Postmodern monument al cretinisme. A tots els efectes, de vergonya aliena. De totes maneres i de forma discontínua (i per motius que res tenen a veure amb aquesta horterada), l'autor em mereix cert respecte.
I prou, per avui. No descarto anar ampliant la llista a mida que la providència em vagi fent descobrir nous i fascinants exercicis de CATosfèria. I per despedir-me, aquest. El diari d'una que ha d'educar els vostre fills.
el de la 13, Arcadi Espada mola mazo
posted by el de la 13 at 5:37 PM
25 Comments:
Acabo de visitar el blog d'en Niqmad per primer cop des de fa temps i té un pollastre muntat amb tot de forjadores de pátrias i altres nostàlgics bastant interessant. M'interessa bastant poc el que sol dir, però el reportatge fotogràfic val un imperi.
Vosté és verí. De ver, veritable, i de miserable.
Trobo miserable haber de pidolar links com un adolescent.
una o dos salutacions. He de dir que m'agrada com escriu.
Haber no és errata. És ignorància.
Allò ver és haver.
Bon treball d'investigació, pardieç!
Li recomano el millor blog d'humor que he trobat arreu, en català o en altres dialectes:
http://elquemaietvaigdir.blogspot.com/
im-pres-cin-di-b-l-e
El de la 13 no sé si farà cas del consell de Perelló. El dela perifèria sí. Observi, vosté, el de la 13;
"L'arròs.
És la clau.
Si l'arròs està ben preparat, el sushi surt bo."
http://elquemaietvaigdir.blogspot.com/2005/10/sushi-1.html
Senyors subal i Perelló:
Moltes gràcies per col·laborar en aquesta meva divulgativa tasca. Realment una llàstima no haver inclòs aquest epicuri raconet a la meva llista de highlights catosfèrics. Tot es caminarà.
Senyor subal:
És lamentable pidolar enllaços. Però és molt més lamentable que ni per aquestes te'ls concedeixin.
una salutació i, si s'escau, un escupitajo a l'ull.
Molt encertat el post. Veig que tu també t'apuntes a aquell esperit d'en Tros de Quòniam de la provocació i l'etc. Espero que no caiguis en el parany de convertir-te en l'enfant terrible de la catosfera i acabis fent el paper d'en Marsé als planeta. De moment, però, magnífica aproximació a l'encefalograma pla que governa la nostra massa extensa (total, pel que s'ha de llegir) catosfera.
Rebi una cordial salutació d'algú content de no ser prou conegut per ser destrossat sense piettat.
"Veig que tu també t'apuntes a aquell esperit d'en Tros de Quòniam de la provocació i l'etc"
Jo no provoco. Jo només parlo de fets contrastables documentalment.
Juan Marsé mereix tot el meu respecte. Els enemics de MdlPJ són els meus amics.
Salutacions per vostè també, sàpiga que els amics de Keith Richards són els meus amics.
el de la 13, un amic dels seus amics
keith richards és un d'aquells desgraciats que no saben dir prou (i que preferiblement no haurien d'haver començat mai).
Els amics de keith richards no tenen criteri.
els amics de jaco pastorius són uns enteraíllos.
amb amor
No censuri comentaris senyor de la 13 o li faré pam pam al culete.
Els amics dels amics de Kate Richards, són els enemics dels amics de MDLPJ.
Arcadi Espada, és el meu enemic. I jo sóc guay.
Afortunadament a en Jaco li van parar els peus abans de que fes cap malifeta.
Visca en Jaco.
Senyor pedro (és vostè xarnego?):
Pobre de mois, no he censurat pas res. Per algun extrany motiu només surten 8 comentaris al peu de l'article quan el fet és que n'hi ha més de 10. Enviaré una formulari de queixa degudament cumplimentat al senyor Blogger. I revisi la gramàtica del seu últim missatge que crec que li ha quedat poc entenedor.
Senyor punkjazz:
No li van parar els peus. S'els va parar ell mateix per via intravenosa. Documenti's. Keith Richards, en canvi, porta dècades resistint dosis massives de psicotròpics per les més pintoresques vies i encara li ha quedat temps per parir una discografia memorable. Insisteixo, documenti's.
Als fans del jazz i el progressiu són com fills malcriats. Si de tant en tant no els hi claves un clatellot, se't pugen per les barbes.
senyor número tretze, sàpiga que a en Pastorius SÍ li van parar els peus. Va morir apallissat per un segurata que no el volia deixar entrar al seu PROPI concert, degut al seu estat d'embriaguesa total.
Els amics de Pastorius són els meus amics.
Huai! una bona forma de fer pujar "l'audiència".
Tant inherent és el "xupapollisme", com el "despotricar per no res", en comunitats tant petites i tant poc definides, com la catalana.
Potser m'animo i poso un link del teu bloc en el meu.
No, no ho sóc pas de xarnego, els meus pares són ambdós nescuts a la bonica vila de Cortatalegos a Córdova, per tant prefereixo que em digui xarnec, més adequat al DIEC.
Gràcies subal per la col·laboració.
Tot i que el que jo havia llegit era una lleugera variació sobre aquesta història.
Segons tinc entès, el bonàs d'en Jaco va anar a un concert de Santana d'on el van fer fora perquè volia pujar a tocar a l'escenari (probablement amb la intenció desesperada de convertir aquell desagradable de concert en algu meravellós).
El cas és que finalment va acabar a la porta d'una espècie de "local amb segurata" on on el van deixar entrar (degut al seu elaborat estat d'embriaguesa, en això coincideix tothom), i va acabar essent brutalment apallissat. Seguidament va ingressar en coma a l'hospital i ja no ho va poguer explicar a ningú.
Potser hem d'agraïr a aquell maleït porter de discoteca el que va fer. Per aquells temps la demacració d'en Jocko ja era irreversible.
De totes maneres, sigui una o l'altra la historia correcta, està ben clar que el nostre company el de la 13 ha quedat en evidència.
Els amics d'en Jaco són i seran els meus amics.
Accepto la teva versió dels fets, Punkjazz. Jo parlava més aviat d'oïdes.
Malgrat tot, amic punkjazz, reconec que els Stones han fet coses molt grans, com per exemple Exile on Main Street.
salut, i doneu-vos les mans, home, no convé enfadar-nos i cal reconèixer l'enemic comú; el reggeaton.
Benvolgut; immediatament us linkaré al meu blog: http//:el_substitut.lamevaweb.info. Us convido a entrar-hi i a despellejar-me tant com vulgueu. En la meva modesta opinió, Keith Richards és un avi que va brut, MdLPJ és una pèssima esciptora folrada i Arcadi Espada un filldepuà.
M'agradaria que me'n féssis 5 cèntims d'euru del que tú entens com a "xarnego", i després en parlem tant com calgui. Més respecte, si us plau!.
1 m i f desp 1 Fill d'una persona catalana i d'una de no catalana, especialment francesa.
2 Persona de llengua castellana resident a Catalunya i no adaptada lingüísticament al seu nou país.
3 m ant Gos coniller.
Jo particularment em referia a la tercera accepció.
a disposar
A l'atenció del senyor substitut,
No entenc com pot ser vostè tant precoç en la pròpia desautorització. Es presenta aquí per publicar gratuïtament un anunci del seu bloc (que més tard no podré evitar de començar a considerar com a lamentable) i, sense donar-nos temps a formar-nos un criteri de les seves dots, es submergeix en un pou de merda del que difícilment podrà sortir. Dir que Keith Richards és un vell que va brut és demostrar una ignorància que, de considerar pròpia, em preocuparia d'amagar o, en tot cas, no fer-ne exhibició i enaltiment. A vostè li hauria de caure la cara de vergonya al faltar al respecte a una persona de l'entitat del senyor Richards (als demés també, però no tenen el mateix nivell). Siusplau, tingui l'autoestima suficient com per no presentar-se amb aquestes pintes. Vostè fa pudor i Keith Richards és un geni. Espero que algún dia entengui la diferència.
Senyor Ferran:
el sentit de l'humor, la ironia, són coses subtils i pròpies d'intel·ligències una mica desenvolupades. A mi el senyor Richards em sembla un magnífic guitarrista i un personatge molt important en la història del rock. El problema és que vostè té el sentit de l'humor molt poc desenvolupat, igual que la intel·ligència, i la gent poc intel·ligent tendeix a la susceptibilitat.
hahahaha! enfant terrible de què?? aquí no es practica dissidència, sinó CENSURA DE MISSATGES. si no vols que et critiquin com tu fas amb els altres no obris això per a que hi escrigui la gent. lamentable, fas pena.
Recomano a l'autor d'aquest diari que se'n crei un altre del tipus "jo contra el món":
http://diosbendigaamisenemigos.blogspot.com/
Fins la pròxima.
Publica un comentari
<< Home