55 días en Pekín o el discret encant de l'imperialisme

Una d'aquestes nits, aïllat em trobava en un llogarret de muntanya. Tot just disposava per passar la nit d'un rudimentari aparell reproductor de DVD i de dues pel·lícules en el mateix format: "Los olvidados", de Luis Buñuel, i "55 días en Pekín", una superproducció de 1963 dirigida per Nicholas Ray i protagonitzada per Ava Gardner, Charlton Heston i David Niven. Davant d'aquesta perspectiva vaig decidir baixar al poble més proper per buscar un videoclub i llogar quelcom més atractiu. Per desgràcia, no n'hi havia cap d'obert a aquelles hores, així que, per evitar haver de llegir un llibre -un calfred em recorria l'espinada cada cop que pensava en aquesta alternativa- em vaig veure obligat a enfrontar-me a alguna d'aquestes dues opcions. Finalment vaig decantar-me per la superproducció, que si bé havia estat rodada abans de 1982, data en la que personalment sitúo el llindar entre la Història i la Prehistòria, com a mínim era en rutilant Technicolor. Cadascun dels 148 minuts (ahí és nada) que van transcórrer entre prémer el "Play" i els títols de crèdit finals va anar confirmant les enormes proporcions del meu encert. Hom esperava veure un aburrit film històric i en comptes d'això vaig ser sorprès per un delirant relat esgarrifadorament actual. La història transcorre en una mena de "Zona Verda" de l'actual Bagdad, però a Pekín, i en el turmentós inici d'un segle sagnant, el XX, en lloc del turmentós inici d'un segle que serà encara més sagnant, el XXI. La Xina està sent saccejada per la revolta dels boxer, que son uns karatekes lumpen-proletaris que, farts que les potències extrangeres es reparteixin impunement el país i els intentin convertir tan si vols com si no vols, decideixen liar-se a garrotades contra tot el que faci tuf a guiri (com els amics del bonàs de l'Al Zarqaui). Misioners, turistes, diplomàtics, conversos, comerciants,... tots plegats han d'anar molt amb compte si no volen convertir-se en els grans protagonistes dels creatius linxaments dels boxers (divertidèrrima l'escena del missioner lligat a la sínia). Farts de conformar-se amb les menudalles, els nostres herois decideixen anar a buscar la mare dels ous: els ambaixadors de les potències guiris. Comencen per l'ambaixador alemany, el qual es fet xixina pels nostres folclòrics kaleborrokaris. Exaltats per la sang vessada, decideixen continuar la seva lluita i vessar-ne encara més: assaltaran el barri de les legacions diplomàtiques on, ho heu encertat, es troben els nostres protagonistes: el trio Heston-Niven-Gardner. Els dos primers formen una mena de divertit precedent del nostre actual Eix del Bé (o Bush-Blair, o BB, o el que és el mateix, B doble, useasé W, sobrenom amb el qual els que l'estimem ens referim a l'últim dels presidents de la dinastia Bush). La tercera en discòrdia, la Gardner, no compleix altra funció que ser la fulana exòtica (és una duquesa rusa perseguida pel seu malvat govern) del cowboy-general que encarna Heston. Al final guanyen els de sempre: arriba la caballeria just quan els nostres herois estaven a punt d'acabar amb la resistència dels ambaixadors i els seus matons i passar-los a tots per la pedra. Una llàstima. Com a mínim la puta duquesa rusa la palma cap al final, donant lloc a una de les poques concessions a l'humor que podem trobar al llarg de la pel·lícula.

M'en vaig de vacances

el de la 13, ahir vaig recitar amb el puto Enric Casasses i altres il·lustres pollosos