L'horror viscut (i II)

Tot sovint, els subjectes que desenvolupen la seva activitat creativa en el marc d'un blog (useasé, els bloggers), han de recórrer a sòrdides fantasies per amagar la seva anodina existència. A vegades, fins i tot, ni tan sols amaguen la seva anodina existència i tenen el poc pudor de dedicar-li posts sencers, deixant al desprevingut lector sumit en profundes meditacions sobre la manca de sentit del ridícul d'algunes persones. Tot i que en realitat, ara que ho penso més detingudament, tot això són tonteries perquè la més rutinària de les existències dóna a Kant i la més atzarosa, un vulgar jipi rastamalabars, o sigui que en realitat tant li fot. El cas és que en mi -perquè és de mi de qui s'ocupen els meus escrits- es conjuguen els dos elements: una inmillorable matèria prima per a la producció literària (una vida xupiguay) i una mirada aguda, capaç de penetrar en les coses més enllà de tòpics o evidències. Tot això em converteix sens dubte en un testimoni de particular valor i, perquè no dir-ho, en un cronista brillant. És per això que no em tremola el pols en atacar la breu enumeració de personatges i fets que en aquests darrers dies han atepeït els meus dies per convertir-los en petits Waterloo.

He vist ramats de turistes japonesos desplaçar-se com una plaga de llagostes pel cor de la civilització europea entre el sinistre brunzit de les càmeres digitals; els he vist fotografiar una estàtua humana de Garibaldi fins a deixar el seu cos sense vida estès sobre el paviment de Via Cavour; he vist un grapat d'adolescents recórrer a l'esprint les interminables sales i passadissos de la Galeria dels Uffizi (rebaixant l'anterior plusmarca mundial en més de 3 minuts); he intentat convèncer -amb un èxit discret- al porter d'una discoteca de Lido de Jesolo que difícilment podríem qualificar a Il Caudillo de "demòcrata incomprès"; he vist un turista anglès embogit per la calor llançar-se al Gran Canal de Venècia i ser devorat en pocs segons per una munió de rates, cada una d'elles del tamany d'un pastor alemany (180 cm i 95 quilos de pes aproximadament)... i he sentit la felicitat en veure el port de Gènova convertir-se en un punt de llum incerta i desaparèixer en l'horitzó de la nit mediterrània. Puc dir, en paraules del gordo que surt al final d'Apocalypse Now, que he vist l'horror i que l'horror m'ha tornat la mirada.

I tot això no és sinó la primera part de les meves desventures. No us puc prometre continuar la narració amb els episodis que van seguir la meva fugida d'Itàlia. El record s'em fa massa dolorós.

el de la 13, arrivai come Annibal, come Annibal partii