divendres, de març 10, 2006

Parlar de futbol

El futbol és, des de la meva modesta opinió, el punt més alt al qual ha arribat aquesta entitat difusa que anomenem civilització occidental. Un dels molts arguments estúpids que podríen sustentar aquesta afirmació és la infinita capacitat que té el futbol per barrejar-se amb tot allò tangible o intangible que l'envolta, sense importar gens ni mica la seva bondat o maldat intrínseques. Violència, publicitat, mafia, regidors d'urbanisme, política, fracàs, heroïsme, pentinats ridículs o paraules com "quicir" tenen cabuda en aquest meravellós univers que és el futbol.

Si, les drogues també

És per això, que quan el paio que regenta un dels blogs més recomenables que hi ha a l'internet em va proposar de col·laborar amb ell en un blog paral·lel dedicat al futbol i les seves connexions amb el nacional-catolicisme (RivalPetit), vaig assentir com assentia Maradona davant dels més pecaminosos oferiments. Perquè no puc imaginar res més gratificant que parlar de futbol sense cobrar un duro, perquè calen veus que reivindiquin la necessitat que Salva Ballesta torni a la selecció i sobretot perquè parlar constantment d'un mateix és sumament avorrit.

el de la 13, no hi ha rival petit

dimarts, de febrer 28, 2006

El de la 13 abraça el leninisme



Fa nou mesos que vam obrir la paradeta i encara no ha estat refundat el Pacte de Varsòvia, ni s'ha otorgat poder absolut a la mòmia embalsamada de Stalin. L'acció terrorista individual i individualista ha demostrat no ser del tot efectiva en el procés involucionista que preteníem desencadenar, demostrant, dit sigui de pas, que els dogmes del socialisme científic mantenen una esfereïdora capacitat per explicar el món.

El camí cap a la reconstrucció d'un ordre mundial bipolar i nuclearitzat fa aquí un revolt. Toca ara tornar als orígens i rellegir a Lenin, aprendre dels errors però, sobretot, dels èxits del passat. Construïr, en base a l'acció col·lectiva, un instrument capaç de prendre el poder i reconduïr la Història cap al camí que no hagués hagut d'abandonar aquell infaust octubre de 1989.

Tornarem per escupir sobre la tomba de Francis Fukuyama

Manteniu-vos a l'espera, rebreu notícies de la resistència.

el de la 13, coming soon at Ignomínids

dijous, de novembre 10, 2005

Memòries d'un europeu

El debat identitari de les últimes setmanes ha tingut per a mi unes conseqüències nefastes a nivell personal. La por a participar d'un nacionalisme provincià que "propugna el retorn al segle XVIII" m'ha allunyat despavorit del nacionalisme (català) i la por a ser titllat de "lerrouxista", "botifler" o "xarnego desagraït" pels meus conciutadans m'ha impedit compartir les tesis del no-nacionalisme (espanyolista). El resultat ha estat la desorientació i el desampar, puig que el relativisme i la tèbia equidistància dels qui es declaren "tan catalans com espanyols" tampoc em convenç. En els futbolístics termes en què s'ha plantejat el debat, una afirmació del gènere equival al paio que es declara tan del Barça com del Madrid, tan hegelià com schopenhauerià, tan Nesquik com Colacao. Un gilipolles.
Davant de la impossibilitat d'escollir així tan a boteprônte, i esperonat per la por atàvica de quedar apartat del ramat, de qualsevol ramat, vaig optar pel salt endavant. Vaig decidir pujar al següent esglaó, el que em permetria per fi mirar amb menyspreu el debat cavernícola que es repeteix mecánicament i amb escassísimes novetats des des de fa, aproximadament 150 anys (ara m'arrisco a que em surtin els pallisses a dir que no, que la cosa es remunta a 1714, a 1640, al tractat de Casp o a la caiguda de l'imperi romà, que tot pot ser). El cas és que vaig decidir proclamar-me europeu de forma absolutament unilateral.
La cosa pintava chunga, doncs un servidor va néixer al sud dels Pirineus, com tothom sap, frontera natural d'Europa. Davant la impossibilitat de sostenir la meva nova identitat amb arguments seriosos, vaig haver de recórrer a la literatura i em vaig comprar les magnífiques memòries de l'Stefan Zweig, "El món d'ahir. Memòries d'un europeu", per si m'encomanava alguna cosa. I el cas és que el llibre m'està arruinant de moment els plans. Porto llegides aproximadament unes 150 pàgines i no ha fet més que parlar de com n'era de fecunda i vital la cultura europea de principis de segle, de com Europa sencera era comparable a l'Atenes de Pericles i de com florien les arts i les ciències. Com podria jo, nascut en una cuneta de la civilització occidental, sentir-me identificat amb tot això? Ni de conya. Per sort està a punt d'esclatar la Primera Guerra Mundial. Probablement un xic de barbàrie em permetrà connectar emocionalment amb el pressumpte europeu que porto dins. I si això fracassa i no aconsegueixo encara sentir-me prou europeu, em liaré a cremar cotxes. A veure si la pirotècnia em soluciona la crisi identitària.
el de la 13, un perifèric, xusma, per què enganyar-nos

divendres, d’octubre 28, 2005

¡Mujeres una y no 51!

Esfuerzo y melancolía (I): Estatuto y Poligamia*

"El Estatut abre la puerta a la poligamia, según un estudio que publica la FAES" La Vanguardia, 27/10/2005

A medida que se va estudiando el proyecto de bomba lapa remitido a Cortes por el Parlament, van apareciendo nuevos e inquietantes detalles (¿si...?)*. A los que en su momento ya apuntaron que el Estatuto catalán dinamitaba España, ahora se les unen voces que señalan el grave peligro que corre la família de tragar ZP con el petardo ese. Y es que el Estatut abre la puerta, dicen voces autorizadas, a todo tipo de aberraciones familiares, en especial, al rejuntamiento plural de los moros.

La respuesta no se ha hecho esperar. Hordas de marranetes están abandonando masivamente las filas constitucionalistas ante el rumor -presuntamente surgido en un think tank (?) de ERC- de que los más asimétricos entre los partidarios del nuevo Estatut gozarán de todo tipo de ventajas conyugales en la futura República Asimétrica de Gomorra, como en adelante será conocida Cataluña. Fuentes del gobierno catalán han apuntado que "Como follar, no podremos follar todos porque las hembras no alcanzan, los del PP se van a tener que matar a pajas". El conseller Milà está ultimando, además, un proyecto de ley que permitiría la expropiación de las esposas de los desafectos, muy en especial aquellas a las que sus maridos no hagan las preceptivas revisiones, ya me entienden.

Queremos desde este nuestro muy humilde blog, condenar la bajeza del tripartito catalán y sus presuntamente católicos socios de CiU, así como la connivencia del gobierno de Rodríguez Zapatero ante la zafiedad sin precedentes de esta maniobra, digamos, política, encaminada a engrosar las filas del separatismo a base de camelarse a moritos y salidorros.

el de la 13, ¡Mujeres una, y no cincuenta y una!

*Lliure interpretació de l'estil de l'admirat Arcadio Espada.

divendres, d’octubre 21, 2005

La CATetosfera: una aproximació

Tot un símbol

Ja fa alguns mesos que vaig aterrar en aquest desert intel·lectual en el qual m'ha tocat viure pel simple fet d'escriure en llemosí. Nou en l'assumpte dels blogs, però perspicaç com pocs, ja d'entrada vaig adonar-me que la cosa feia certa pudor. "Femer", si no recordo malament, va ser la paraula que vaig utilitzar en aquell primer moment per definir la blogosfera catalana. Mesos després, prèvia inmersió en aquest microcosmos de sardanisme cibernètic, no puc fer més que enorgullir-me de l'esgarrifadora exactitud de les meves primeres impressions. He d'admetre que el meu treball de recerca no ha estat particularment exhaustiu. L'avorriment m'ha vençut en més d'una ocasió, provocant que el meu treball només pugui ser considerat com una aproximació parcial i arbitrària a aquest oasi d'indigència intel·lectual. He de dir, però, per ser just i sincer, que hi ha alguns raconets salvables, alguns directament memorables, però la veritat és que la valoració global frega aquella qualificació, injustament desapareguda del món acadèmic, del "Molt Deficient" (sempre m'ha semblat que "insuficient" es quedava semànticament curt per qualificar depèn què).
Homogeneïtat ideològica, un nacionalisme provincià (aquell que per escriure Espanya, ho ha de fer en plural, Espanyes, i que té com a tema recurrent el peatge de les autopistes), un abús del tòpic i el lloc comú més previsible, una tendència malaltissa a menjar-se la polla els uns als altres i la descoratjadora absència de debat que d'això s'en deriva. Aquestes són les característiques bàsiques de l'estil CATosfèric. Una llàstima, vaja.
A continuació i perquè no se m'acusi de parlar sense coneixement de causa, una petita enumeració d'alguns dels gurús del CATetisme, escollits per la seva representativitat (criteri propi) i no necessàriament per la seva no-qualitat (n'hi ha de molt pitjors).
Tros de Quòniam: Imprescindible. Té bons moments, però el greu quadre clínic que s'entreveu al seu autor no pot deixar d'impressionar negativament al lector sensible (un servidor). Un predicció: no tardarà a saltar i la seva rèplica contindrà moltes paraules esdrújules i un colorista repertori d'insults.
Realitats i miratges: L'altiva Jacqueline no em va voler linkar quan li ho vaig demanar. Ara el rancor ha fet forat en el meu cor i no aconsegueixo obviar-lo en el meu judici. El blog està estructurat entorn de l'esquizofrènia de l'autora, ara una futura místico-articulista Cosmopolitan, adés una restrenyida opindora de províncies.
Gumets: Una merda. Sense pal·liatius.
Va com va: El diari d'un militant d'Alternativa Pastel o similar: discurs maniqueu, victimisme full equip i la profunditat intel·lectual d'una cançó d'Inadaptats.
Niqmad: Se'l considera un paio transgressiu. Parla de suïcidis i violacions i assassinats i coses superchungues. Només en un lloc com la CATetosfera un pallissa de l'estil podria ser ascendit a la categoria d'enfant terrible.
Diària: Postmodern monument al cretinisme. A tots els efectes, de vergonya aliena. De totes maneres i de forma discontínua (i per motius que res tenen a veure amb aquesta horterada), l'autor em mereix cert respecte.
I prou, per avui. No descarto anar ampliant la llista a mida que la providència em vagi fent descobrir nous i fascinants exercicis de CATosfèria. I per despedir-me, aquest. El diari d'una que ha d'educar els vostre fills.
el de la 13, Arcadi Espada mola mazo

dijous, d’octubre 06, 2005

BMG o la Gloriosa Esquadra

BM Granollers-Altea: Contracrònica

Ahir, mentre determinats intel·lectuals granollerins s'emborratxàven en un conegut local progre, altres intel·lectuals granollerins -entre els quals hi havia el qui escriu aquestes línies- s'emborratxàven de bon handbol i pitjor vi a l'Olímpic de Granollers.

Context:

Un Palau Olímpic més relatiu que mai (buit com sempre, sorollós com mai). Els pocs que hi ha, criden com un exèrcit de trolls embriacs. Són un exèrcit de trolls embriacs. Alguns criden autèntiques barbaritats. En Joan Requena, per qui des d'aquí volem demanar algun tipus de reconeixement institucional, s'els mira amb emoció paternal. Sap que la seva obra civil té uns digníssims hereus. Després de la preceptiva presentació dels equips i la no menys preceptiva primera ràfega d'improperis, en la qual cadascú escull el millor del seu repertori per impresionar els jugadors visitants, comença el partit.

Partit:

Un passeig, tot i que l'entrada d'Atila a Roma potser seria una imatge més adequada. La pista queda ràpidament sembrada dels metafòrics cadàvers dels jugadors visitants. Victòria sense paliatius, el públic embogeix. Joan Requena -ulls injectats en sang- s'acarnissa amb les despulles de l'entrenador rival, Javier Cabanas. Sona de fons una marxa militar prussiana mentre Carlos Viver enfila l'enèssim contraatac.
Post-partit:
Salutacions i rengraciaments dels jugadors cap a l'exigua però sorollosa afició, que comença a abandonar el pavelló amb certa dificultat. Dos cavalls de tir arrosseguen els cossos dels jugadors de l'Altea cap al vestuari, on, és de suposar, es lleparan les estremidores ferides que els hi han inflingit a l'autoestima. Càntics desfinats de victòria es perden en la llunyania. Vae victis, sentencia el cronista.

el de la 13, puta Barça i puta TV3

dijous, de setembre 22, 2005

Amor i desamor en l'estructura social

Ahir vaig acabar considerablement alcoholitzat en un conegut local de la nit granollerina. Això en si, històricament, és irrellevant. El que no és tan irrellevant ni històrica ni sociològicament, és el fet que asseguts a la taula amb mi hi hagués en M i la M. I aquesta rellevància tenia una doble naturalesa: per una banda era important pel simple fet que fossin allà, junts quan ja no són parella, però per altra banda, la seva condició de no-parella, té també un interès que va més enllà de la seva relació personal. En M i la M éren -quan ho éren- una parella amb una particularitat: junts tenien un significat històric, i això és força excepcional. No totes les parelles poden dir que en la seva història hi ha una part d'Història.

En M és l'enèssim vàstag d'una família que a la meva ciutat ha estat una institució durant més d'un segle, tot i que -en M no ho amaga- la família en qüestió està sumida en una certa decadència. Deixem-ho aquí, tampoc té un particular interès el nom en concret. La qüestió central és retenir el fet que en M forma part d'alguna cosa similar a una aristocràcia crepuscular. La M, en canvi, forma part d'una nova oligarquia puixant, filla de la transició i generosament alimentada per la voluptuosa teta de la socialdemocràcia local. I és en aquest context de trajectòries familiars que es creuen on neix el nostre històricament significatiu amor. En M i la M representaven sense voler-ho una mena de versió granolleitgina del Gattopardo: "Cal que alguna cosa canvii perquè tot segueixi igual". La nova i la vella aristocràcia juntes al catre. I que consti que ho dic amb amor, tot i que jo sóc un pelacanyes i un sobrevingut.

Però sempre hi ha d'haver gent, com en M i la M, que vol portar la contrària a la Història i pretén defugir llurs designis. Indefectiblement, amb la notable excepció del Castro a Cuba, a la llarga s'estavellen. Allà ells. Jo només penso que, en un món on les coses cada cop tenen menys sentit, no calia desendreçar allò que ja estava bé. O almenys això va ser el que vaig pensar ahir mentre tornava a casa i el carrer s'em movia sota els peus.
el de la 13, per un enfoc històrico-dialèctic de les relacions interpersonals